Riu de diamant ( I. Pinyol / J. Pasqual) - TOCS DE COBLA (7/04/2004)
Revista l’Obra nº12 - Obra del Ballet Popular
DIARI AVUI 30/07/03 Criteri musical I. Pinyol / J. Pasqual - TOCS DE COBLA
Siges, racó de la calma
Vinaròs - Revista Som nº210 juliol 2001 - I. Pinyol / J. Pasqual TOCS DE COBLA. DIARI AVUI 4/12/2002 Camp, Rubí, Llobregat… Canigó

TOCS DE COBLA (7/04/2004)

Riu de diamant ( I. Pinyol / J. Pasqual)

Salvador Brotons va estrenar ‘El Llobregat’, obra dedicada a la cobla Principal del Llobregat
Aquest és un any d’aniversaris. De fet, potser com tots, tenint en compte que darrerament celebrem i commemorem efemèrides de mena i qualitat molt diversa. En tot cas, hi ha esdeveniments que tenen una justificació inqüestionable, o que vénen més de gust de celebrar. Els 75 anys de la cobla Principal del Llobregat n’és un.
El calendari d’activitats que ha elaborat la formació de Cornellà és tan interessant com original, i n’ha estat una mostra aquesta darrera setmana, d’una intensitat maratoniana gens habitual. El dia 5 van protagonitzar el primer Concert de Tarda al Palau d’enguany, en el qual la cobla va oferir un recorregut musical per la seva història. La selecció de les obres ja va posar de manifest el tarannà d’una formació que al llarg dels anys ha fet prevaler la qualitat musical sobre la popularitat gratuïta. A banda d’autors de recurs més habitual, la primera part va estar marcada pel gran vals El vol d’un ocell, de Jordi Leon, que va tenir en Josep Llauradó un magistral intèrpret que va saber transmetre al públic tota la simpatia d’una partitura que pot semblar càndida, però no innocent.
Encara que semblés impossible, l’estrena que va obrir la segona part encara va sorprendre més un públic que va omplir el Palau de la Música. Salvador Brotons, director de la formació en aquesta carismàtica ocasió, va presentar El Llobregat, que va dedicar a la cobla. Es tracta d’una obra simfònica en què la música flueix entre encants melòdics de regust popular i sorprenents accents electritzants que van portar els músics gairebé al límit. El programa va cloure amb l’audició íntegra del Tríptic d’amor, de Fèlix Martínez Comín, conjunt de poemes simfònics en què l’amorosa ductilitat de la tenora de Pere Benítez va captivar tothom.
L’aniversari va continuar dissabte a Cornellà amb el concert Va de tenores!, proposta més comercial, tant pel caràcter de les obres com per la brillant col•laboració dels virtuosos Jaume Vilà i Jordi Figaró. En definitiva, dues actuacions que fan preveure un increment de la presència de la Principal del Llobregat a les sales de concert, presència que per la seva qualitat sempre hauria d’haver estat més elevada.
tornar a inici

OBRA DEL BALLET POPULAR

Revista l’Obra nº12

Amb “Una boa paint un elefant”, que va tenir un gran èxit, Moraleda obre la música de cobla no sardanística a un nou imaginari fora de la tradició pairal i mítica de la renaixença, responent a una crida feta per Jordi Lara des de les pàgines de l’OBRA. L’imaginari escollit és, en aquest cas, el del conte ‘”El petit príncep”, de l’escriptor i aviador francès Antoine de Saint-Exúpery, al primer capítol del qual un infant explica com els adults confonen el dibuix d’una boa paint un elefant amb un barret. D’aquesta manera, Saint-Exúpery ironitza sobre l’encarcarament del pensament adult, incapaç de veure el valor d’algunes coses, missatge que Moraleda es fa seu per denunciar la incapacitat d’alguns per entendre el veritable valor de la cobla i la seva música. L’obra es divideix en cinc temps, seguint el fil del conte: “No, no és un barret” “Si us plau, dibuixa’m un bè”, “Asteroide B-612″, “Ets un bèstia ben curiosa” i “El que és important no es veu”.
La interpretació magistral de La Principal del Llobregat d’un obra gens fàcil i la direcció profundament comunicativa del seu autor van encandilar el públic, més de mig miler de joves absolutaments lliurats a la màgia d’un so captivador, el de la cobla, que per a la majoria era una descoberta, i a una música que jugava amb el minimalisme i els efectes sonors per traslladar l’oient fins a l’asteroide B-612, llar del petít príncep, on tot és possible amb la força de la imaginació.Per als oients més assidus als circuïts coblístics, va ser l’oportunitat de redescobrir la cobla com a artefacte sonor, una cobla de ressons cosmològics, una cobla que sonava com un cítar.
tornar a inici

TOCS DE COBLA

DIARI AVUI 30/07/03 Criteri musical I. Pinyol / J. Pasqual

Si algú encara pensa que tot està inventat i que difícilment es poden trobar fórmules que engresquin el món de cobla, és que durant aquests primers dies d’estiu no s’ha perdut per Tiana. Hi hauria pogut comprovar l’error que comet. L’agrupació sardanista local hi ha organitzat el primer Cicle de Música per a Cobla per Escoltar i Ballar, que posa de manifest que les idees, sobretot si tenen criteri, donen fruits.
El fet de suprimir les paraules ballada i audició del nom del cicle ja ens permet fer-nos una idea del caràcter del cicle. De fet, la iniciativa tianenca no es pot considerar ni trencadora ni excessivament original; simplement es tracta d’aplicar un criteri artístic a l’audició. En definitiva, recuperar la lògica musical que incomprensiblement ha desaparegut en la majoria de ballades i audicions del nostre país. Aquesta premissa pot donar lloc a diferents manifestacions (les audicions del Foment de la Sardana de Barcelona podrien ser un altre gran exemple), però a Tiana s’ha materialitzat amb la confecció de programes monogràfics dedicats a un autor, de manera que l’oient-ballador pot marxar de l’audició amb la sensació d’haver-hi descobert alguna cosa en relació amb la música de cobla. Pel que fa a la didàctica sardanista, poques coses hi deu haver més senzilles.
Tot i ser la primera edició d’aquest cicle, l’afluència de públic permet parlar d’un èxit sense referents pròxims, i aquest èxit és conseqüència d’uns quants altres encerts. Per exemple, la idoneïtat de l’indret i del dia, que facilita el desplaçament del públic sensible. El fet d’editar un senzill programa també fa l’audició més atractiva per al públic passavolant interessat. No obstant això, més que cap altra cosa hi ha influït la tria d’una cobla, la Principal del Llobregat, que, com poques, pot permetre’s el luxe d’afrontar programes tan complexos com compromesos sense despentinar-se. La qualitat i la força de les seves interpretacions han estat un dels millors reclams per a un projecte d’envergadura.
En aquest primer cicle, hem pogut sentir monogràfics de Viladesau, Bou, Puigferrer i Josep Serra. Avui el cicle es clou amb un recordatori a Conrad Saló, segurament un dels compositors més recomanables per acomiadar les audicions fins a l’any vinent.
tornar a inici

SIGES, RACÓ DE LA CALMA

El passat 19 de maig tingué lloc un agradable concert en el bonic Racó de la Calma de la Blanca Subur. Fou una nit de fresca, en el decurs de la qual les cobles Sant Jordi ciutat de Barcelona i La Principal del Llobregat ens oferiren un selecte programa. A la primera part la cobla Sant Jordi interpretà la sardana Camprodon de Joan Manent i Sant Martí del Canigó de Pau Casals. Cal destacar l’obra de Joan Lluís Moraleda Romança, per a tenora solista i cobla, amb la destacada actuació del tenora Marià Franco, fill de la vila de Sitges. Prengué el relleu la cobla La Principal del Llobregat, que ens oferí les sardanes Serra amunt d’Enric Morera i Heroica d’Enric Casals. Tot seguit s’interpretà de Jordi León El vol d’un ocell, el gran vals per a flabiol solista, que aquesta ocasió fou a cura del flabiolaire Josep Llauradó, un jove d’excel•lents qualitats interpretatives, que sap extreure el màxim d’aquest petit instrument i que ens presentà el seu perfecte domini que, sens dubte, el situen entre els cinc primers flabiolaires del país.
La segona part fou d’un gran contingut musical. Una vegada més gaudirem de l’obra de Xavier Boliart Pedres gòtiques, una impresió simfònica que ens descriu fil per randa els trets característics de la Barcelona antiga. Una obra ben feta la qual caldrà tenir en comte envers les programacions de qualitat.
Per acabar, de Josep Maria Bernat s’interpretà Suite poemàtica, en tres moviments: Somnis trencats, Ahir i Clarors. Una obra que no sovinteja en les programacions però que la seva qüalitat ratlla la perfecció i el caràcter personal de Bernat, traspua durant tota l’obra. Destaca per la seva sensibilitat i equilibri estructural, tot plegat fa que esdevingui una obra d’exquisida qualitat.
Les dues cobles, amb el seu director Jordi León al capdavant, ens mostraren el seu bon moment interpretatiu. La pluja ens priva d’escoltar les propines que estaven preparades.
tornar a inici

TOCS DE COBLA. DIARI AVUI 4/12/2002 Camp, Rubí, Llobregat… Canigó

Revista Som nº210 juliol 2001 I. Pinyol / J. Pasqual

Eduard Ventura ha dissenyat una magnífica visualització del ‘Canigó’ de Verdaguer
La setmana passada el Palau de la Música Catalana va acollir durant tres dies consecutius l’espectacle Canigó, ideat per l’Esbart Dansaire de Rubí amb música original de Manel Camp. L’obra, coreogràficament i musicalment molt ambiciosa, va ser interpretada per primera vegada en directe per la cobla Principal del Llobregat, el quartet de corda Danae, l’Orfeó Manresà i el mateix Manel Camp al piano.
Eduard Ventura ha dissenyat amb Canigó una magnífica visualització del poema homònim de Mn. Jacint Verdaguer. El jove Esbart de Rubí, en plena forma física i artística, va brodar una representació que no va estar absenta de dificultats a causa de les reduïdes proporcions de l’espai escènic del Palau. Les limitacions de tan magnífic escenari també es van fer notar en els aspectes tècnics, ja que la migrada infraestructura de llum va reduir en gran part el lluïment del muntatge escènic original, ja representat en altres ocasions amb música enregistrada.
En l’aspecte musical, cal remarcar la magnífica aportació de Manel Camp, que ha dotat l’espectacle d’una partitura molt inspirada i rica en sonoritats populars amb una encertada combinació d’elements propis. La cobla Principal del Llobregat, el quartet Danae i Manel Camp al piano van excel•lir en les seves interpretacions malgrat que el públic no ho va poder apreciar plenament a causa d’una deficient sonorització que va provocar, entre d’altres efectes curiosos, que un violí arribés gairebé a anul•lar la tenora solista.
Menció especial mereix el programa de mà, ja que no és habitual que els espectacles d’arrel tradicional disposin de productes editorials correctes on el públic interessat pugui obtenir informació tant dels intèrprets com de les obres. Tot i això, l’organització va considerar adient no deslliurar el públic de la presència de l’inefable presentador, absolutament prescindible si només serveix per llegir literalment el que ja hi ha imprès al programa de mà. Però les presentacions dels concerts mereixen, per obsoletes i casolanes, un tractament més acurat en una columna específica.
tornar a inici